És cert o fals que la presa de medicaments contra l’al·lèrgia pot comportar dependència

L’efecte antagònic dels fàrmacs anti -al·lèrgics depèn de la quantitat de factors inflamatoris produïts pel cos humà. Com més severa sigui la condició, més fàrmacs antagònics es necessiten. Els antihistamínics inclouen principalment antihistamínics, antagonistes del receptor de leucotriene, hormones de ruixat nasal i hormones inhalades. Els antihistamínics alleugen els símptomes al·lèrgics en unir -se als receptors d’histamina, evitant que la histamina exerceixi els seus efectes. Els antagonistes del receptor de leucotriene inhibeixen les respostes inflamatòries mediades per leucotriene bloquejant els receptors de leucotriene. Les hormones de ruixat nasal i les hormones inhalades s’utilitzen principalment per suprimir la inflamació al·lèrgica al nas i les vies respiratòries inferiors.

Els antagonistes són una classe de fàrmacs que poden unir -se als receptors, tenen una forta afinitat, però no tenen activitat intrínseca. Els antijistamínics i els antagonistes del receptor de leucotriene generalment no desenvolupen dependència i els pacients poden utilitzar -los segons el curs del tractament. Tanmateix, si les hormones nasals de polvorització i les hormones inhalades no s’utilitzen adequadament durant molt de temps, es poden produir alguns efectes secundaris, com la sequedat nasal, les nases i la ronda.

L’eficàcia dels fàrmacs anti -al·lèrgics està relacionada amb la quantitat de factors inflamatoris produïts pel cos humà, però també està influenciada per diversos factors com les diferències individuals i la sensibilitat als fàrmacs. Com més greu sigui la condició, més gran es pot requerir la dosi de fàrmacs antagònics, però això no és absolut. Els pacients han d’utilitzar raonablement medicaments anti -al·lèrgics sota l’orientació d’un metge per aconseguir el millor efecte de tractament.